Collblanc 4 - 1
La Salle Bonanova
El savi “refranero popular
español” te una dita que diu: “más vale ser cabeza de ratón que cola de león”, que
ve a significar que a vegades és millor ser el primer d’una categoria inferior
que no el pitjor d’una superior.
Doncs dissabte passat es va
produir l’encontre entre la cola de león de la nostra divisió (Escola
Collblanc-Torrassa) i la cabeza de ratón (nosaltres en pugna amb el Sant
Ignasi).
El partit tenia que ser una
referència important per nosaltres ja que creiem alguns que l’evolució de
l’equip podia fer pensar que estàvem més a prop de “l’altre lliga” del que la
classificació reflexa.
Malauradament, el varem tenir que
afrontar a un equip amb 11 jugadors justos per les diverses baixes per lesions,
malalties i compromisos familiars i sense el primer entrenador, tot i estar
perfectament substituït pel Johan.
El partit comença bé, amb un gol
del Javi en el primer minut de partit que els agafa una mica per sorpresa. Poc
a poc, però, ells es van col·locant a lloc i comencen un martelleig constant sobre
la nostra porteria, especialment per la seva banda dreta on juga un ràpid
extrem que fa patir força al Max.
En aquesta situació cauen 3 gols
en només sis minuts de desconcert del nostre equip que acaben trencant la
igualtat del partit. És un període en el que surten les nostres mancances més
habituals: pèrdues de pilota ràpides (moltes en passades fàcils per fer-les
precipitadament o sense mirar), poca intensitat i contundència defensiva i poca
“presencia” física.
Aquest últim aspecte a mi cada
cop em preocupa més perquè es veu en tots els partits (no només amb els de
segon any): sempre el rival és més ràpid, més fort i s’emporta tots el rebots,
les pilotes dividides i ens guanya tots el esprints. Llenço aquí la reflexió de
si és una qüestió d’actitud durant els partits o d’esforç i aprofitament dels
entrenaments que és el que fa que després es reflecteixi en el camp (“jugues
com entrenes” deia un cartell al vestidor dissabte passat, gran veritat!).
Al descans el Johan marca una mica
les pautes i la segona part canvia la situació radicalment: marquem més a
sobre, tanquem millor el mig del camp, el Max aconsegueix dominar el perillós
extrem i el partit s’iguala moltíssim, amb ocasions per les dues bandes.
Llàstima que no en convertíssim cap perquè amb 3-2 el partit hagués tornat a
estar viu.
Als últims minuts l’equip està força
fos, sense canvis, amb un parell de jugadors amb molèsties físiques i ells ens
acaben marcant el quart, que liquida el partit, faltant poc més de 5 minuts pel
final. Molt bona segona part en actitud i entrega, llàstima no jugar així tot
el partit.
Per cert, a mi personalment
m’agrada més ser cua de lleó, ¿i a vosaltres?
Jordi
“Espa”
