Cabeza de ratón

Collblanc    4  -  1   La Salle Bonanova

El savi “refranero popular español” te una dita que diu: “más vale ser cabeza de ratón que cola de león”, que ve a significar que a vegades és millor ser el primer d’una categoria inferior que no el pitjor d’una superior.

Doncs dissabte passat es va produir l’encontre entre la cola de león de la nostra divisió (Escola Collblanc-Torrassa) i la cabeza de ratón (nosaltres en pugna amb el Sant Ignasi).

El partit tenia que ser una referència important per nosaltres ja que creiem alguns que l’evolució de l’equip podia fer pensar que estàvem més a prop de “l’altre lliga” del que la classificació reflexa.

Malauradament, el varem tenir que afrontar a un equip amb 11 jugadors justos per les diverses baixes per lesions, malalties i compromisos familiars i sense el primer entrenador, tot i estar perfectament substituït pel Johan.

El partit comença bé, amb un gol del Javi en el primer minut de partit que els agafa una mica per sorpresa. Poc a poc, però, ells es van col·locant a lloc i comencen un martelleig constant sobre la nostra porteria, especialment per la seva banda dreta on juga un ràpid extrem que fa patir força al Max.

En aquesta situació cauen 3 gols en només sis minuts de desconcert del nostre equip que acaben trencant la igualtat del partit. És un període en el que surten les nostres mancances més habituals: pèrdues de pilota ràpides (moltes en passades fàcils per fer-les precipitadament o sense mirar), poca intensitat i contundència defensiva i poca “presencia” física.

Aquest últim aspecte a mi cada cop em preocupa més perquè es veu en tots els partits (no només amb els de segon any): sempre el rival és més ràpid, més fort i s’emporta tots el rebots, les pilotes dividides i ens guanya tots el esprints. Llenço aquí la reflexió de si és una qüestió d’actitud durant els partits o d’esforç i aprofitament dels entrenaments que és el que fa que després es reflecteixi en el camp (“jugues com entrenes” deia un cartell al vestidor dissabte passat, gran veritat!).

Al descans el Johan marca una mica les pautes i la segona part canvia la situació radicalment: marquem més a sobre, tanquem millor el mig del camp, el Max aconsegueix dominar el perillós extrem i el partit s’iguala moltíssim, amb ocasions per les dues bandes. Llàstima que no en convertíssim cap perquè amb 3-2 el partit hagués tornat a estar viu.

Als últims minuts l’equip està força fos, sense canvis, amb un parell de jugadors amb molèsties físiques i ells ens acaben marcant el quart, que liquida el partit, faltant poc més de 5 minuts pel final. Molt bona segona part en actitud i entrega, llàstima no jugar així tot el partit.

Per cert, a mi personalment m’agrada més ser cua de lleó, ¿i a vosaltres?

Jordi “Espa”