Ensenyem les dents

La Salle Bonanova  1  -  3   Sants, U.E.

Avui ens tocava un altre rival “de l’altra lliga”. Potser no dels més forts, però clarament per damunt de la línia divisòria que ve marcada, en bona part, per l’edat dels jugadors. I en aquest cas, la barba delatava clarament que algun dels rivals tenia un o varis anys més que els nostres vailets. Això sense desmerèixer el joc col·lectiu del Sants que, sense necessitar grans individualitats, ens ha estat sometent tot el partit a una pressió terrible.

Amb la classificació a la mà, anàvem predisposats a rebre. Però seguint la línia que vam començar contra el Barcino hem sortit disposats a plantar cara. Fent gala de la màxima intensitat, hem resistit els primers embats del Sants i de mica en mica fins i tot hem començat a trenar algunes jugades d’atac. Tant és així que en una d’elles el Javi ha fet una gran passada a l’espai buit i el Rodri, recordant els seus sprints de l’any passat, s’ha plantat sol davant del porter i l’ha afusellat amb gran sang freda. Ens posàvem per davant i, enduts per l’eufòria, hem estat a punt de fer el segon quan l’Espa ha rematat un córner al pal. Però quedaven molts minuts per davant i el Sants no ha tardat a refer-se i posar les coses al seu lloc. Així, en una de les múltiples jugades d’atac ha aconseguit per fi enviar la pilota a la xarxa. La resta del primer temps ha seguit el seu allau ofensiu, però hem sabut aturar-lo gràcies en part a la intensistat, l’encert del Xavi i, per què no dir-ho, una mica de sort. Però, com molt bé diu el Johan, la sort s’ha de buscar.

Llàstima que ells també la buscaven i l’han trobat només començar la segona part. Una pilota bombejada a la nostra àrea ha tocat en diversos caps, i el darrer era d’un rival que ha arribat un segon abans que el Xavi i l’ha enviat a la xarxa. Ja per davant en el marcador, el Sants ha imposat la seva jerarquia i ha acabat fent fins a sis pals i diverses ocasions clares. Finalment, en una jugada per la banda un habilidós davanter ha arribat fins a la cuina i, enlloc de centrar l’ha xutat al pal del porter sorprenent el Xavi. Un bon gol que feia justícia al joc del rival. El partit estava sentenciat, però al contrari que altres vegades no hem abaixat els braços i hem seguit lluitant per defensar l’honor, sense forces per arribar a dalt però si amb l’ordre necessari per evitar una golejada.

En fi, un resultat digne que comença a vislumbrar que no estem tant lluny de travessar la línia divisòria. Una nota positiva també pel debut del Víctor González que ha demostrat bones maneres en les pujades per la banda esquerra. I en el costat negatiu, la lesió del Trias que només ha pogut jugar quinze minuts. Esperem que no sigui res.

La setmana vinent acabem la primera volta al camp del Canyelles en un matx que sobre el paper pot ser igualat. Si els guanyéssim els igualaríem a punts i ens plantaríem a la part alta de la nostra lliga. O sigui que ja ho sabem: el diumenge toca matinar i no oblidem que, com diria el Guardiola, si ens llevem ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora... podem guanyar al camp del Canyelles!